Discurs inauguració 42 Universitat d'Estiu de Gandia, el 9 de juliol de 2025.

 

‘El profund secret de l’alegria és la resistència’, repetia Carmen Alborch al llarg de la seua carrera política i cívica. És sota la vulnerabilitat i la resistència com se’ns convida a participar enguany de l’edició 42 de la Universitat d’Estiu de Gandia. Un mirall, entre la llum inabastable de la mar i l’horitzó infinit de la Platja, on els problemes semblen detenir-se davant la fórmula infal·lible de la certesa i de les seues mirades. Perquè, enmig de les ombres del món i de les incerteses globals, el propi paisatge de les ciutats, i les paraules del nostre debat públic, són la certesa i l’antídot davant les pors globals, la trontolla dels valors comuns i de les societats democràtiques –no era certa “la fi de la història”—, o els accelerats i sorollosos canvis del món.

Potser no siga este el final de la història, sinó un nou temps que s’ha obert ja, amb un nou receptari, per al què no tenim massa idea de l’acopi, de fórmules i de preguntes distintes per als canvis del món, enfront dels quals no tenim totes les respostes. Però sí alguna certesa; la primera d’elles: el coneixement, i la vinculació de la nostra capitalitat universitària, amb més de 500 anys d’història, amb el llegat i l’empremta de la Universitat d’Estiu, i de la pròpia Universitat de València, com a arrelament a una de les respostes imprescindibles per comprendre este temps i per combinar-lo amb una invitació a una acció cívica coordinada i eficaç: sense el coneixement, sense la transferència del mateix, no afrontarem amb les mateixes garanties l’avanç col·lectiu cap a un temps que, tantes dècades i generacions després, per primera vegada no s’albira millor que l’anterior.

El coneixement, instruir-nos en les respostes del temps, n’és una necessitat essencial, però no és la primera de les certeses. Acceptar les fragilitats i comprendre, des de la proximitat a l’altre, que no hem d’abraçar la presa, renunciar a pensar o quedar-nos amb les consignes que altres ens imposen, o oblidar-nos del sentit crític i engolir informació sense qüestionar-la. La més important certesa d’este temps som les ciutats: front als individualismes, origen de les desafeccions, de la pèrdua de valors comuns, de la manca d’espais comunitaris on tenir clar que els homes i dones no som illes front a ningú, sinó que, ben al contrari, travats, la sort d’un és la sort de tots, com ens han recordat adversitats recents.

És des de les ciutats des d’on devem persistir en pensar, perquè pensar és aproximar-nos, però també reforçar els llaços de solidaritat per sentir-nos part d’una comunitat des d’on pensar i actuar junts, acompanyant-nos, sentint-nos a prop, per conjurar així la resignació front a les coses. Així que les ciutats són, front a tot, una invitació a pensar i una resposta d’acció front als neguits i als pesarosos d’un temps que ens duu de crisi en crisi, de sobresalt en sobresalt, i on l’excés de soroll informatiu –que no informació—ens ha acostumat a l’enuig, el descrèdit o ens convertix en permanents espectadors de tragèdies alienes. La garantia de superar o afrontar les nostres vulnerabilitats és preuar la convivència, i no renunciar-ne a ella, com a resposta i valor cabdal de la vida en ciutats.

Hem d’estar més connectats que mai, i malgrat això ens sentim més sols que mai, i sentim por a què ens facen mal, a nosaltres o algú del nostre voltant o a qui estimem. La nostra fragilitat conviu amb l’enduriment de la nostra ànima. La nova cultura antropològica, i noves formes de treball, han modificat la nostra manera de viure i, junt a la por, ens generen ansietat o desassossec. Front al futur, front als altres, front als valors col·lectius. Hem d’afrontar també als reptes des de les ciutats: el canvi climàtic, la intel·ligència artificial, la protecció front a totes les –noves—vulnerabilitats.

La ciutat com a la primera certesa des de la resistència, front al que se salve qui puga, per a no negar cap futur i poder garantir un present de certeses als nostres ciutadans i ciutadanes. Una resistència, per això, il·lusionant, esperançada, i una invitació a l’acció compartida, en conjunt. Perquè en esta nova era, ja arribada, és important no cedir davant la foscor o la desil·lusió.

Necessitem un canvi cap a la solidaritat, la dignitat i la resistència front als fanatismes, els apriorismes o els totalitarismes, front als quals la ciutat som la primera certesa. La resistència és el contrari a la resignació. Urgix, per això, l’esforç d’actuar i obrar bé, i per centrar-se en el que és nuclear. Necessitem una política progressista de les emocions front a l’auge global de les opcions totalitàries, i també nous discursos per saber afrontar els nous reptes d’este temps, front als quals Europa, des del respecte als seus valors fundacionals, no pot semblar dèbil o resignada. Tampoc les ciutats podem créixer en la burocràcia, que és la manera més efectiva d’humiliar als ciutadans o de pensar que no són necessàries les administracions ni les seues polítiques públiques. El femení, front a les masculinitats autoritàries que proliferen, ha de reemplaçar les dominacions per les cures, i l’explotació del planeta i de la humanitat pel sustent i suport mutus.

Perquè altre millor món és possible, i el construïm des de les ciutats i amb esperança. Sense dimitir de les nostres actuacions i sense desesperar, hem d’obrir una pàgina inèdita, la millor, creient en altres possibilitats i edificant, com en el poema de Sánchez Saornil, un cant nou d’il·lusió i esperança compartida. “No tindre esperança sinó fer-se l’esperança”, com en el vers de Juan Ramón Jiménez. Compartim, des de les poques però robustes certeses compartides, una mateixa inspiració i anhel, i per això també moltes il·lusions unides.

I fem-ho des d’una política del nosaltres que no estiga reduïda a les actuals formes de representació i de poder sinó que, ben al contrari, parle també dels anhels quotidians o de la vida mateixa. Que entenga que utopia pot ser també compartir un pensament, obrir un llibre o encetar una conversa. Amb proximitat i amb empatia. Tal i com obrim cada dia des de la política pública, que vull reivindicar especialment ara. Obrim un cant nou d’esperança front a les vulnerabilitats i des de la resistència de compartir, no conformar-se i no resignar-se. Per mantindré en peu ideals que ara creiem que són solament realitats, i que no està escrit que puguen ser per a sempre. I per a obrir junts el millor camí. Gràcies per la seua invitació a esta 42 Universitat d’Estiu de Gandia. I gràcies per acostar-se a esta illa i far de certeses.

Bona vesprada,