Post Image

¨ Article escrit per al llibret de la Falla Serpis (Gandia), el desembre de 2019.

Bauman, un dels teòrics que ens ajuda a construir i entendre millor este temps que s’esvaeix entre la immediatesa i la superficialitat, ha emprat la ‘modernitat líquida’ per batejar este temps incert, breu, fútil i volàtil. Res no dura tant com l’entusiasme de la primera estoreta velleta sobre la que renovem el compromís de renàixer cada primavera: ni l’amor ni els propòsits ni els contractes de treball ni tampoc les certeses o les novetats. Què ens pot moure, commoure, atraure o colpir, entre tanta immediatesa i sense una anàlisi profund dels arguments o les passions? Què ens motiva, entre tanta desesperança i incertesa com encara mou la velocitat incerta d’un món ràpid, però no per això enllestit i en hora?

Els mateixos entusiastes de la liquiditat, de la modernitat on s’esvaeix el temps i per això també la capacitat de raonament, creuen que les emocions han guanyat el pols de la raó. Però si fóra així, per què seguim renovant en la cendra el propòsit del foc? Per què ens encoratgem des de l’entusiasme de renàixer per fer, de cada cicle de l’any, el solstici cap a un temps nou? No hi ha preguntes o certeses que puguen amb els raonaments de l’entusiasme, i pot ser per això, amb la flama viva d’una il·lusió que semblava morta, hi ha esperança encara en que l’adveniment d’un temps nou carregue de raons als apassionats.

No hi ha credos per als descreguts, ni conquestes ni promeses per als desconfiats d’este temps tan breu. I potser també per això les motivacions sols se sostenen des de la mateixa creença de l’estoreta velleta: la d’un entusiasme intacte. “El pitjor dels sentiments és el sentiment de tindre l’esperança morta”, creu, amb un commovedor neguit, Federico García Lorca en ‘Doña Rosita la soltera’.

Tampoc tenim els entusiastes de les conviccions massa creences fermes on agarrar-nos per no sucumbir a la sotsobra dels dies. Els titulars ràpids, el click intuïtiu i el neguit dels propòsits generals, des de la governabilitat fins als hàbits de consum, només per citar-ne dos, estan deixant poc temps per a una anàlisi capaç de suportar la motivació de la sensatesa, l’argument brillant dels dies reposats. Preferim, acaloradament, un espectacle impúdic sota el que hem conjurat la forma de governar-nos, les pulsions del cos, les passions i dèries humanes o els vicis vells de la humanitat o els pecats. Tot sembla una exhibició en show on l’espectacle s’ha farcit de píndoles d’anestèsia general sense digestió possible. I tanmateix, per què sobreviuen les conviccions? Què és capaç de motivar-nos, de tot el temps perdut dels dies?

Ens valem del record dels absents i de la nostra manera de tindre’ls vius, al pensament o la prestatgeria de casa, que anem preparant per als Nadals com si els esperàrem en entreobrir la porta. Fem valdre la nostàlgia del futur, un pas enrere que permet la mirada del present cap al port dels dies pròxims. Fem valdre la melangia, l’afecte, l’amistat sincera i recollida entre tanta exhibició de plaer sense resultats. Fem valdre la capacitat de fer perviure idees en una llarga sobretaula de viatges, anecdotaris, abraços i discussions, on el més important és sobreviure a un temps que siga capaç de rebrotar les ferides per a sanar-les. Ens fem valdre de l’encanteri de la persistència, de la convicció de l’exemple, de la capacitat de mamprendre la resistència des de l’alegria. I fem valdre el solstici de la primavera per a renovar, en el propòsit de la motivació íntima del sentit dels dies, l’encanteri de l’estoreta velleta per al foc nou de Sant Josep. Una forma cíclica de retrobar-nos amb el sentit de la història i amb la profunda esperança de la utilitat de la nostra petjada sobre els dies.

Facebook