Post Image

¨ Article publicat en el diari Levante-EMV, edició La Safor, el dissabte 22 de febrer de 2020.

El debat de l’Estat de la ciutat és una bona conversa, un bon pretext, per a abordar un estat de coses amb els reptes pendents, i establir perspectiva sobre la gestió realitzada: de l’emergència econòmica a la recuperació, de l’estabilització i gestió del caos i el deute, a les oportunitats. El balanç és encoratjador però no admet un sol minut de complaença: este Govern ha liquidat el 23% del deute, 74 milions, i en seran 80 quan acabe l’any; ha ordenat el deute financer i pagat els proveïdors en 18 dies, quan començà fent-ho en 450; i està en condicions d’abordar inversions i projectes a pulmó (1’7 milions cada any per a renovar instal·lacions esportives), o amb l’ajuda d’altres administracions. El compte ascendix a 80 milions d’euros en esta nova legislatura per a renovar els centres públics educatius, el Complex sociosanitari de Roís de Corella, un barri condemnat a no tindre alternativa quan entràrem al Govern, o el Palau de Justícia en Santa Anna. Si a això sumem la fibra òptica, la renovació digital de les concessions i l’establiment d’una oficina d’assistència ciutadana en el combat en favor de tecnologies a l’abast del coneixement de les persones, o un centre integrat de formació professional que flexibilitze els currículums amb tot el potencial i talent dels nostres ciutadans i l’adapte a les demandes de les nostres empreses. Lluny queda, amb perspectiva, i això també és un estat de coses, l’impagament de factures, el tall de subministrament elèctric o del servei de missatgeria postal d’un Ajuntament morós, les multes de la inspecció de Treball pels més de 200 afins al PP treballant sense funció determinada o mèrit, capacitat o publicitat en la màquina perversa d’Iniciatives Públiques de Gandia, o el macarrisme en la impúdica gestió pública (és un dir) que permetia privatitzar l’ensenyament infantil 0-3 anys, enrajolar un Auir que ara es defensa amb tanta mala memòria com poca vergonya, o fer públiques boleres i discoteques. Estes últimes, revertides i solucionades pel govern municipal sense que els ciutadans hagen de pagar les milionades a què ens havia condemnat un sol govern, un parèntesi, de la dreta gandiana. Al temps que l’exhibició impúdica del macarrisme ens convertia en mirall nacional de males pràctiques, un patriotisme mal entès i beneficiós per a uns pocs, alçava a la dreta gandiana, que venia a solventar el problema i que ens deixarà quatre legislatures fins a poder desfer els pufos d’una sola –la seua–, en garant de l’anticonstitucionalisme, abans que es posara de moda la defensa a ultrança, i sense la convicció dels arguments, de la mateixa Constitució que consagra el pagament del dèficit de les administracions: ni un sol euro de deute es pagava, mentre s’exhibia la militància aferrissada en un sistema de constitució i ordre, d’Ajedrez, Aplauso, tres en ratlla o coste cero. Un Maremàgnum de massa zeros i moltes legislatures.

Però hui estem en el camí. En un camí distint, perquè ni som vergonya nacional, ni contribuïm a un ambient polític crispat i bronc, altiu i barroer. En este estat de coses, amb esta calma en el debat, i reflexió en l’acció, el model de ciutat es fa entre tots, com entre tots es proposa corregir el que no funciona tan bé i encoratjar-nos amb el que encara està per solucionar. El drama de l’atur en algunes famílies, la desesperança de la desprotecció social, la desigualtat que ens colpeja per raó de les circumstàncies, la feblesa o l’atzar. Eixe és l’estat de coses que acompassem amb l’arribada d’inversions i la generació d’oportunitats, el relat central i leitmotiv d’esta nova legislatura, amb una revàlida obtesa des de l’ànima d’un relat compartit i d’una ambició, amb trellat i els peus en terra, que sintonitza amb les demandes en les formes i el fons d’una ciutadania cansada dels espectacles polítics i el malbaratament dels últims anys.

El nostre model de ciutat té rumb, camí i mesures concretes. Però té enfront diverses dificultats, entre les que es troba la incapacitat de l’oposició per citar alguna proposta que acompanye, module o reflexione sobre les que, en el tauler, definiran la Gandia dels propers anys, que ni podia quedar llastada ni mereixia ser condemnada pel desgovern heretat. Cap proposta de l’oposició en un debat de ciutat que semblava el del primer dia, abans de doctorar-se en la doble llicenciatura que és, com ho era el seu Ajuntament, un problema per a la Gandia que volem, que fem entre tots i que estimem també: la de ser profetes de desastres anunciats que mai arriben, però ser alhora un desastre com a profetes. “Dejadme la esperanza”, deia Miguel Hernández. Esperança i perseverança; no defallir, per a no defraudar. I treballar sense descans. Eixe és l’anhel compartit que sintonitza amb l’ànima i l’estat de coses d’esta ciutat valenta, incansable i emprenedora. Que puguem contar els èxits del seu millor temps serà l’empresa compartida que ens permetrà anhelar junts els millors dies. Malgrat molts, i les seues plagues anticipades però que mai vindran. Així que a la feina.

Facebook