Discurs de l'acte inaugural de la 40 edició de la Universitat d'Estiu de Gandia

7 de juliol de 2023. Casa de Cultura Marqués de González de Quirós

Quan ombres tan semblants a les que tenim al davant es presentaven en l’Europa que coneixia el rostre dels primers feixismes, el retrat desdibuixat encara de la Guerra, la por infinita d’un abisme desconegut de conflictes amb conseqüències difícils d’esbrinar, Antonio Gramsci deixà escrit que “el viejo mundo se muere, el nuevo tarda en aparecer, y en ese claroscuro surgen los monstruos”.

Si és cert, com hem comprovat amb els segles, que no estem en el final de la història que proclamava Fukuyama, els temors i els adveniments, els reptes i, sobretot, les sotsobres, sí remeten molt clarament a un final de cicle de la història. Siguen quines siguen les seues conseqüències, el vell món la pau més llarga torna a conèixer la Guerra a prop de casa; les crisi encadenades han dut la inèdita seqüela de la pandèmia, i en llarg rostre de les seues successives derivades, la inflació o l’empobriment dels més febles han desencadenat episodis que semblaven proscrits.

Si bé no és el final de la història, sí sembla una rima de la història coneguda: els totalitarismes com a resposta als descontents, la ràbia com a catalitzadora del desencís. I altra vegada el desconcert, que genera derrotisme i por. Els més pessimistes creuen que les múltiples crisi dels darrers anys, que el món que deixa la pandèmia i que dibuixen els altres tants conflictes, sembla una distòpia entre destrucció i por.

Els més optimistes –el pessimisme de la intel·ligència, l’optimisme de la voluntat, en paraules de nou de Gramsci– creiem que, front a la incertesa convertida en única certesa, la llum i el far de les ciutats pot enlluernar la millor certesa, potser l’única, d’este temps: que l’emergència que necessitem és la nostra acció col·lectiva al front dels reptes, i contra un després on no hi haja un més tard.

És l’hora d’una acció col·lectiva al servei d’un pensament crític, alliberador i col·lectiu, també. Una acció que s’exerceix des de les ciutats, que busquen reivindicar de nou el seu pensament fundacional com a polis, i que esdevenen, o han de convertir-se, en el far contra la por o contra els designis de la fatalitat.

No ens poden arrabassar el futur, ni trencar el present. No anhelarem altra cosa que, des d’eixa acció col·lectiva, un temps vivible, per a ser viscut, compartit i igualitari. Fa quaranta anys, els primers dirigents de les noves administracions democràtiques aspiraren a reeditar la capitalitat de la Gandia universitària que va enlluernar, el 1547, la primera universitat jesuítica del món a les Escoles Pies.

Amb la intenció, també, que la transgressió del pensament, que el far del coneixement, arribara a la societat sencera. No hi ha major progrés, pensaren aleshores, pensem encara, que el desenvolupament personal i en dignitat, amb formació i coneixements, dels nostres ciutadans.

De nou, i quaranta edicions després, la nostra capitalitat projecta el futur i marca el camí. Però no qualsevol futur, i no des de qualsevol camí. Vorejant les cruïlles de l’avenir, com bé resava el vostre lema de l’edició passada de la Universitat d’Estiu, albirem i anhelem un futur compartit que passa des del paper decisiu de les ciutats fins al guió cabdal de l’acció dels governs democràtics. Sense rendir-nos mai, com van fer els nostres fundadors, perquè suposaria deixar de ser intel·ligents.

Necessitem un nou humanisme al servei d’un nou contracte social, capaç d’anticipar totes les transicions, i d’afrontar-les sense deixar ningú als marges de la història. Lluny d’individualismes, d’egoismes, de reduccionismes, de violències, d’ultres. Contra la polarització, les desigualtats i els empobriments. Sols contra això. Res hi ha més important que el fet. “La paraula és l’home”, solia dir el meu iaio.

Necessitem una acció des de l’administració, eficaç i compartida, cap a un futur vivible i ple d’oportunitats per a aquells que creuen en un futur teixit des de la cruïlla d’un present incert. Sent far, i certesa, com amb cada edició d’esta Universitat.

Necessitem aspirar a un ànim disposat a aprendre, a escoltar, a escriure un nou humanisme des de la justícia igualitària, la salut i les cures. Gandia és, de nou, llum i far. Referència d’entre les ciutats valencianes i d’Espanya. Ho és amb una renovada edició, i amb les seues renovades forces. Perquè siguen els primers quaranta, d’altres molts, de coneixement, formació i embranzida cap a un arrelament al territori encara major del talent universitari, del millor pensament i de la decidida acció col·lectiva dels referents que fan referències.

Com el referent i far que és Anna Lluch, i que hui enlluerna, des del públic reconeixement a una tasca investigadora i mèdica brillant, el camí cap a l’excel·lència en el nostre sistema de salut públic, o la certesa enmig del desencís i el repte del càncer de mama, fa uns anys una malaltia amb alt pronòstic de mortaldat.

No hi ha referents sense referències, i Anna ho és, enmig d’este oasi de coneixement i de gaudi, de compartir i de celebrar, de la nostra Universitat, front a la promesa renovada de la vida. No hi ha monstres si espantem les ombres i som certesa. A Gandia ho serem, com cada vegada, amb la llum amb que rellueixen les nostres obres.

Espantem les ombres edificant, en paraules de la poetessa Lucía Sánchez Saornil, “un nou entusiasme”. “Els qui hem creat esta hora/ assolirem totes les audàcies”, va dir. “L’horitzó és la pauta”.

Sí, l’horitzó és en esta hora la pauta.

Felicitats per estos 40 anys, i benvinguts. Moltes gràcies,