¨ Discurs pronunciat en el Plenari extraordinari de nomenament de Pasqual Molina Faus com a Fill Predilecte de Gandia, el dimecres 3 d’abril de 2019.

Gràcies, Sra. Alcaldessa.

Senyores i senyors, bona vesprada.

Gandia lliga sempre la seua sort a la ventura dels seus homes més il·lustres i lluminosos. La llum, sempre la llum: “així rellueixen les teues obres”, resa l’escut de la nostra Vila, un antídot contra el defalliment, un pertinaç camí lluny de la desventura o el destí prefixat. Cap ciutat com la nostra guarda una relació tan profusa, tan pulcra, tan acuradament escollida, tan significativa, dels seus Fills predilectes i adoptius, amb què recordar que és el nostre caràcter, des dels primers homes de Bayrén o del Parpalló, en els temps de la Canyamel, o en els temps més durs del despoblament morisc i les Germanies, les revolucions i les Guerres, la Guerra Civil, el que ha edificat les millors obres amb la unitat d’un poble divers, però sempre generós, obert, inconformista, valerós, talentós i tenaç. Les millors obres i les dels homes més audaços. Això recorda la relació dels honors i distincions amb què Gandia conjura el seu futur des de la mirada brillant d’un passat i d’un ara que és sempre una promesa renovada.

La promesa renovada, des de l’ambició íntima fins a l’empenta col·lectiva, ens ha dut a sobreposar-nos a les pitjors desventures atzaroses, a edificar en cada pàgina de la història un nou començament –què és, sinó, viure, com no siga tenir sempre a mà un nou inici—amb l’eternitat com a petjada d’un present tan concret com l’espai d’història que ens pertoca, però sempre de la mà dels millors homes, i de les millors dones, com els qui han obtès esta distinció de la seua ciutat. El major honor per a un ciutadà de Gandia, una vila de llum inacabable i pedra blanca, d’espais efímers i d’homes i dones eterns.

La petició de la doctora Ana Lluch, amb l’adhesió de nombroses entitats cíviques, col·lectius socials, entitats reconegudes i associacions d’estudiosos o de recerca, ha permès atorgar el reconeixement de Fill Predilecte de la seua ciutat al doctor Pasqual Molina Faus. Tot i que, amb el permís de Pasqual, l’etiqueta de doctor no abasta els camps socials, de dedicació –de vocació bolcada, afegiríem–, i d’entrega, a què ha dedicat la prolífica tasca professional i personal este veí del Raval, tot i que arrelat a Corea, de les que l’extens llistat d’adhesions en dóna profusa mostra.

Pasqual Molina és, al parèixer d’este Grup Municipal, i amb la unanimitat també de la resta de forces polítiques, mereixedor d’una distinció que és un mirall: la que li reconeix el seu treball de recerca i investigació amb les històries de dolor i malaltia de moltes dones, abans tal vegada per a conviure amb la mort i ara per a gestionar el dolor sempre amb la vida; del conreu de les lletres, de l’estudi de la metàfora perfecta de la vida, que són les Falles, amb la seua dedicació, tants anys, a la vessant de la cultura des de la Junta Local Fallera i els Llibrets de la Falla de Corea; a la Setmana Santa de Gandia, des del seu pas per la Germandat del Santíssim Crist de les Angoixes, tants anys el nostre espai comú de felicitat enyorada; a Foment d’Agricultura, Indústria i Comerç, del que és impulsor dels seus Premis a la Trajectòria cultural; o al Natació i Esports, el Club de Pesca, la seua, i patrimoni de tots ja, Associació Cultural Premi Iaraní, amb el Joan Climent de Poesia. Saforíssim, articulista ‘des de la vorera’…

Intervenint al Plenari extraordinari de nomenament de Pasqual Molina Faus com a Fill Predilecte de Gandia.

Pasqual Molina és mereixedor no sols pel conreu de tan prolífiques empreses en àmbits tan diversos, bolcat sempre en el teixit social de la Gandia compromesa, valenta, audaç. A l’avantguarda del pensament. Al front de la promesa renovada d’una metàfora tan perfecta com el foc faller que ens uneix i ens compromet, públicament: el de tornar a l’inici amb la cendra de cada foc nou. És mereixedor, també, al parèixer del nostre Grup Municipal, per la valentia i la perseverança d’un mirall d’empreses al servei de la seua ciutat i del llegat etern de la seua història i la mateixa constància i pervivència del seu llegat. Pel compromís, en definitiva, en renovar la vida en la mirada dels altres: la manera com els servidors públics, i els homes més il·lustres de la seua ciutat, troben la seua íntima realització personal, i el sentit col·lectiu de la nostra pertinença a l’empresa més exitosa de les Comarques Centrals: Gandia.

Conec Pasqual des que, fa molts anys, tancàvem les processons de la Germandat de les Angoixes, desfilant els últims de la fila de comfrares, a dreta i esquerra, davant de la imatge del Crist de Miguel Ángel Casañ. Ell a un costat, jo en l’altre, procuràvem, guiats per la Directiva de la Germandat, no deixar el Crist sol. Compartírem la missió algun any, i també les imatges de l’afecte intacte dels dies de la Setmana Santa, amb la Baixada del Crist a la que assistíem, privadament, sols un pocs –jo de la mà de mon pare–, o en els esmorzars de Divendres Sant, que sempre acabaven amb una partida de truc.

La mirada dels millors homes i les millors dones és la més clara, perquè en ella s’edifiquen el record de la memòria i la nostàlgia del futur. En la mirada de Pasqual està la convicció íntima que els qui protagonitzaren aquells moments, i contribuiren, més públicament o discretament, a la grandesa de la nostra ciutat i la vivesa dels seus millors moments, viuen encara amb nosaltres perquè són també la nostra memòria. Però també la pervivència de la promesa renovada que, en la polis i en la nostra democràcia, suposa començar de nou cada dia amb l’empeny i la mirada dels altres, i també amb el seu llegat. Amb eixa certesa construïm, també nosaltres i cada dia, la millor Gandia, la que té nostàlgia del futur, la que preserva en la memòria un foc nou, quan amb les cendres tot sembla acabat, com el que compartim Pasqual i molts de nosaltres de la nostra passió per les falles.

En eixes metàfores del viure cap també el reconeixement, que és una forma de representar l’abraçada eterna de les ciutats que, amb gratitud, recorden el camí i saben preservar-lo. Que saben que les coses no van amb nosaltres, sinó que nosaltres anem amb les coses, i que per això no existeix destí sinó terra que llaurar per a quan vinga la primavera. Sols per això, Pasqual, eres mereixedor i posseïdor del repte de saber conservar tan alta distinció de gratitud, que és un mirall de futur, per als qui vindran després de nosaltres.

Gandia lliga sempre la seua sort a la ventura dels seus homes més il·lustres i lluminosos.  Des de hui, Pasqual, eres un d’ells.

L’enhorabona.

Moltes gràcies,